El nivell

di Antonio de Curtis

Cada any, el dos de novembre, és costum
anar pels difunt al cementiri.
Tots hem de tenir aquesta usança;
cadascú ha tenir aquest pensament.

Cada any, puntualment, en aquest dia,
d’aquesta trista recurrència,
també jo hi vaig, i amb flors adorno
el nínxol marbrat de la tia Vicenza.

Aquest any m’ha passat una aventura...
després d’ haver fet el trist homenatge.
Mare de Deu! Si hi penso, tot m’espanto!,
però després hi poso ànima i coratge.

El fet és aquest, escolteu-me bé:
s’ acostava l’hora de tancar:
jo, xino xano, estava per sortir
donant cops d’ull a algunes sepultures.

Aquí dorm en pau el noble marquès
senyor de Rovigo i de Belluno
coratjós heroi de mil empreses
mort l’onze de maig del trenta-u

el blasó amb la corona damunt de tot...
...sota una creu feta de bombetes;
tres rams de roses i un llaç de dol:
ciris, espelmes i sis fanalets.

Just adossada a la tomba del senyor
hi havia una altra tomba petiteta,
Abandonada, sense ni una flor;
Per senyal, solament una creueta.

Damunt de la creu amb prou feines es llegia:
Esposito Gennaro - escombriaire:
mirant-la, quina pena em produïa
aquest mort sense ni tan sols una espelma!

Aquesta és la vida! entre mi pensava...
Qui tant tingué i qui res tenia!
Aquest pobre, Deu meu, ja s’esperava
Que també a l’altre món pobre seria?

Mentre amb aquest pensament fantasiejava,
S’havia fet ja quasi mitjanit,
Jo vaig quedar-me tancat i presoner,
Ben mort de por davant tantes espelmes.

Tot d’una, que veig en la foscúria?
Dues ombres acostar-se prop on jo era...
Vaig pensar: aquest fet em sembla ben estrany...
Estic despert...dormo, o és fantasia?

Què fantasia! Era el marquès!
Amb el barret de copa, monocle i abric;
L’altre, darrera de ell, un mal vestit;
Tot brut i amb la escombra en mà.

Aquell certament és en Gennaro...
el mort pobre... l’escombriaire.
En tot això, alguna cosa no veig clara:
Són morts i es retiren a aquesta hora?

Podien ésser quasi a un pam,
Quan el marquès s’aturà de cop,
Es gira i molt seriós i tranquil,
Diu a Gennaro:jovenot!

De vos volia saber, vil carronya,
Com has gosat i amb quin coratge
fer-te enterrar, per vergonya meva,
Al costat meu que sóc un blasonat!

La casta és casta i ha de ser respectada,
Però vos heu perdut el seny i la mesura;
Vostres despulles havien de ser, sí, inhumades;
Però soterrada entre escombraries!

I més encara, no puc suportar
La vostra proximitat pudenta,
És necessari, doncs, que cerqueu fossa
Enmig dels vostres iguals, enmig de la gent vostre.

Senyor marquès, no és culpa meva,
jo no us hauria mai fet aquest tort;
ha estat la meva dona qui ha fet aquesta estupidesa,
jo què podia fer-hi si era mort?

Si fos viu content us faria,
Agafaria la caixeta amb els quatre ossos
I ara mateix , en aquest moment
Em tirava a dins d’un altra fossa!.

I doncs a que esperes, inútil malcriat,
Que la meva ira arribi fins l’excés?
Si jo no fos un noble titulat
Hauria ja donat via a la violència!

Anem a veure...- agafa’t bé aquesta violència...
la veritat, marquès, ja n’estic fart
de sentir-te; i si jo perdo la paciència,
m’oblido que sóc mort i anem a bufetades!...

Però qui t’has cregut de ser... un déu?
i aquí dins, ho vols entendre, que som iguals?...
...mort ets tu i mort sóc també jo;
un com l’altre, tots dos iguals.

Porc fastigós!...com et permets
comparar-te amb mi que tinc nadals
il·lustres, nobles i perfectes,
que serien l’enveja de Prínceps Reals?.

Tu aquí, nadal ...pasqua i epifania!!!
T’ho vols posar al cap, ..a dins del cervell
Que estàs malalt encara de fantasia?...
La mort, saps quina cosa és?...és un nivell.

Un rei, un magistrat, o un gran home,
passant aquest reixat ha fet recompte,
ho ha perdut tot, la vida i també lo nom:
Tu d’aquest fet no te n’adones?

Per això escolta’m bé, no et facis l’esquerp
Suporta’m a prop teu, que se te’n dona
Aquestes pallassades les fan només els vius:
Nosaltres som seriosos, pertanyem a la mort!

traduzione in lingua catalana della Catalogna di Joan Boada